Avui a tots els diaris podem llegir el mateix titular, i és que després de ser detingut, l’expresident de França va declarar durant quinze hores i finalment ha estat imputat. Sembla que tot ve perquè el seu partit es fa finançar il·legalment durant la campanya del 2007… però ell, seguint l’estratègia de Berlusconi, diu que no ha fet res dolent i que tot això és un complot contra ell.
La llengua que inevitablement presentem avui és, doncs, el francès. Es parla a molts països de tot el món, especialment a Europa i a l’Àfrica, tot i que també a Amèrica (el Quebec, Acàdia, Haití) i a l’Àsia (Vietnam, Laos). Segons l’Organització Internacional de la Francofonia (OIF), “220 milions de persones es poden definir com a francòfones”, dels quals entre 75 i 115 milions en són natives (les xifres varien considerablement en funció de la font).
Es tracta d’una llengua molt propera al català, fet que és evident no només perquè el vocabulari s’assembla molt i no és especialment difícil entendre un text en francès, sinó també per la gramàtica: en molts aspectes, el català s’assembla més a la francès que al castellà. A tall d’exemple, els veïns del nord també fan servir els pronoms febles: hi he d’anar > je dois y aller.
No tot són similituds, però. Una diferència que crida molt l’atenció és la fonètica. És impossible sentir parlar francès i no saber quina llengua és, encara que no n’entenguem un borrall! Per què? Doncs per la posició de l’accent. Si us hi fixeu, o si us en recordeu de l’escola, en català la síl·laba tònica (o forta) d’un mot pot ser l’última (paraula aguda: ca-mi-ó), la penúltima (plana: can-ta-va) o l’antepenúltima (esdrúixola: mà-qui-na). El francès és una llengua d’accent fix, cosa que vol dir que l’accent sempre és a l’última síl·laba. Això és el que fa tingui una musicalitat única i tan fàcilment reconeixible.
Pel que fa a la gramàtica, un altre tret que no compartim és que hi ha dos verbs auxiliars per als temps compostos. Eh? Doncs que mentre nosaltres només fem servir el verb haver per a frases com he arribat avui, perquè no m’has donat el mapa, en francès en necessiten dos de diferents. Diuen je suis arrivée aujourd’hui parce-que tu ne m’as pas donné la carte. Fixeu-vos-hi: per al primer verb necessitem l’auxiliar suis (sóc) en comptes d’ai (he). Això passa amb tots els verbs de moviment (arribar, venir, pujar, baixar, etc.) i els reflexius (rentar-se, despertar-se, adormir-se, etc.).
A nosaltres se’ns fa ben estrany a l’hora d’aprendre francès, però preneu-vos-ho com una petita venjança… ells han d’aprendre la diferència entre ser i estar! A més, no és una particularitat exclusiva seva, sinó que una altra llengua romànica tan propera com l’italià també fa servir dos auxiliars.
Finalment, una altra característica ben curiosa és la manera com s’expressen les xifres a partir del setanta i fins al noranta-nou. Setanta, vuitanta, noranta..? No: el 70 és soixante-dix (seixanta-deu) i el 74 es diu soixante-quatorze (seixanta-catorze). El procediment és el mateix entre el 70 i el 79: setanta-onze, setanta-dotze, etc. Pel que fa als nombres entre 80 i 99, encara és més rebuscat. Seixanta-vint, pensareu? I ara! Per mantenir l’agilitat mental de la francofonia, resulta que 80 és quatre-vingt, quatre (vegades) vint. 4 x 20 = 80! Quantre-vingt-un, quatre-vingt-deux… I el noranta? Doncs és evident: quatre-vingt-dix (4×20+10), i així anar fent.
Aquesta aparent complicació sembla que ve dels pobles celtes i víkings, que tenien un sistema en base a vint. Després de la Revolució, l’Acadèmia Francesa va començar a recomanar l’ús d’aquest sistema, en comptes del totalment decimal, fet que ens fa pensar que ja devia estar ben establert arreu del país. Cal dir, però, que a Suïssa i Bèlgica (a i les seves ex colònies africanes) diuen septante i nonante. Pel que fa a vuitanta, Bèlgica fa servir la forma francesa i Suïssa vacil·la, algunes regions diuen quatre-vingts i d’altres, huitante.
Sabies que… el 30% del vocabulari de l’anglès ve directament del francès? És conseqüència de la conquesta normanda: al segle XI, Anglaterra estava sota domini administratiu dels normands (provinents del nord de l’actual França). Tot i que la població no va adoptar el francès, sí que va influir molt en les classes altes i va permetre l’entrada de milers de paraules manllevades.
SET MIL MILIONS 
Retroenllaç: Avui arriben els Reis Mags de l’Orient | SET MIL MILIONS
Retroenllaç: Fem un any! |
Retroenllaç: París torna a ser l’escenari d’atacs jihadistes |
Retroenllaç: Mor Muriel Casals |