Commemoració de la Primera Guerra Mundial a Bèlgica

Aquest dilluns els caps d’estat europeus s’han trobat a Lieja (Bèlgica) durant els actes de commemoració de l’inici de la Primera Guerra Mundial.

Avui, doncs, us presentem el belga? No! Tal com a Suïssa no s’hi parla suís i a Àustria no s’hi parla austríac, la llengua de Bèlgica no és el belga. En aquest país hi conviuen diverses llengües, tres de les quals són oficials: el flamenc (o neerlandès belga), el francès i l’alemany. Les dues primeres engloben el 95 % dels parlants: 6,2 milions (56 %) i 3,3 milions (39 %), respectivament.

El model lingüístic belga és força diferent al nostre: si bé el català, l’èuscar i el gallec són llengües oficials a Espanya, juntament amb el castellà, només tenen aquest estatus a nivell autonòmic. És a dir, les regions que tenen una llengua pròpia comparteixen oficialitat amb el castellà, en tots els casos.

Bèlgica, contràriament, és un estat federal que no té una sola llengua oficial, sinó que el país està dividit en les tres comunitats lingüístiques diferents. Això vol dir que a Flandes, al nord, tot és en flamenc (les institucions, l’escola, la televisió, els cartells del carrer, etc.). A la Valònia, al sud, tot és en francès, tret d’una petita franja a l’est, que políticament pertany a la regió valona però que és de parla alemanya. A cada una d’aquestes regions només hi ha una llengua oficial, fet que crea una divisió lingüística (i també política i identitària) molt important.

Divisió territorial i lingüística a Bèlgica (imatge extreta de http://reflexions.ulg.ac.be)

Flandes i la Valònia són les dues regions administratives més grans. La tercera? Brussel·les. La capital, també capital de facto de la UE i de l’OTAN, entre altres institucions, té un estatus lingüístic diferent: és l’única zona del país oficialment bilingüe. Cal tenir en compte, d’una banda, que la majoria dels parlants són francòfons (un 80 %), i de l’altra, que a causa de totes les institucions internacionals que tenen seus a Brussel·les, molts dels habitants són estrangers.

Aquesta divisió ha creat i encara crea molts prejudicis. Normalment, la comunitat lingüística (i política) més important exerceix un poder, directe o no, sobre l’altra comunitat. Després de la independència, el 1830, es va establir que el francès fos l’única llengua oficial de Bèlgica, malgrat no ser la majoritària. Flandes era una regió pobra, tot i que aquest rol es va revertir a partir de la Segona Guerra Mundial. La situació econòmica de cada zona afecta clarament la percepció que una comunitat té de l’altra, i causa força discriminació prejudicis i lingüístics.

Sabies que… l’estatus de les llengües a Bèlgica no és un model aïllat? Al principi de l’entrada us dèiem que a Suïssa no s’hi parla suís: el país alpí té quatre llengües oficials: l’alemany, el francès, l’italià i el romanx. El Canadà és un altre país en què cada llengua (l’anglès i el francès) és oficial només a la regió corresponent. Aquests tres països són els que es fan servir més sovint per il·lustrar el sistema d’oficialitat que us hem presentat.