Aquesta setmana ha mort un altre dels grans, Sir Richard Attenborough, conegut sobretot per les pel·lícules en què va actuar (La gran evasió, Parc Juràssic, Miracle on 34th street, entre moltes d’altres), però també per la seva feina com a director. Un dels seus films més reconeguts és Ghandi, pel qual va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula i al millor director.
És aquesta pel·lícula la que avui ens porta a parlar del hindi, la quarta llengua més parlada del món i una de les dues oficials a l’Índia (l’altra és l’anglès). Això no vol dir que només hi hagi dos idiomes (i un ni és natiu del territori!), ben al contrari. L’Ethnologue, una gran base de dades sobre les llengües del món, afirma que en aquest país se’n parlen 447, de les quals 22 tenen un cert reconeixement oficial.
Una d’aquestes llengües, l’urdú, no només es parla en algunes regions de l’Índia, sinó també al Pakistan, on de fet n’és la llengua nacional. L’urdú amaga una certa trampa: en realitat, és la mateixa llengua que el hindi, i també es coneix amb el nom d’hindustànic o hindi-urdú.
Ben sovint ens referim al hindi i a l’urdú per separat, però aquesta divisió és més de caire polític i religiós que lingüístic. Abans que el 1947 el Raj Britànic (domini britànic del subcontinent indi) partís l’imperi en el que avui dia són l’Índia i el Pakistan, els termes hindi, urdú i hindustànic es consideraven sinònims. Un cop dividit el territori en dos, és quan es van crear l’estàndard hindi modern i l’estàndard urdú modern, en un intent de remarcar les diferències entre les dues varietats que, en realitat, són mútuament intel·ligibles.
Des del punt de vista lingüístic no hi ha diferències prou notables com per considerar-les dues llengües. La divergència més gran es troba al vocabulari. L’urdú, per geografia i per influència de la religió, té moltes paraules d’origen persa i també àrab. Contràriament, el hindi es basa més en mots sànscrits. Als nostres ulls occidentals hi ha un altre fet que diferencia aquests dos registres de l’hindustànic: l’alfabet. Per les mateixes raons anteriors, al Pakistan es fa servir una versió de l’alfabet àrab (en realitat, una modificació del persa, que a la vegada és una modificació de l’àrab, tot i que s’assemblen molt) i a l’Índia, el devanagari, un alfabet que també es fa servir per escriure el nepalès, el caixmiri i el sànscrit.
Malgrat l’aparent simplicitat (una llengua que té un nom diferent en els dos països on es parla), és cert que des del segle XIX hi ha una forta controvèrsia a l’hora de considerar el hindi i l’urdú una sola llengua. Un debat que ens recorda vagament als que afirmen que el valencià i el català són llengües diferents…
Sabies que… Gandhi també hi va dir la seva, sobre la unitat de la llengua? «Either we must agree to call Hindi the language of the Hindus and Urdu that of the Muslims, or we must try to make Hindustani the common language. So long as we call either Hindi or Urdu the national language we are certain to raise a controversy» (O ens posem d’acord a anomenar la llengua dels hindús “hindi” i la llengua dels musulmans “urdú”, o bé intentem que l’hindustànic sigui la llengua comuna. Mentre anomenem “hindi” o “urdú” a la llengua nacional, inevitablement seguirà havent-hi controvèrsia.)
SET MIL MILIONS 
Retroenllaç: La Xina condemna un home a cadena perpètua per “separatisme” | SET MIL MILIONS