Les paraules sobren. No cal explicar què va passar dimecres passat per introduir l’entrada d’aquesta setmana. Avui parlarem del francès, la llengua de les víctimes, però també la dels botxins. Ells eren nascuts i crescuts a França, però tenien els orígens familiars a Tunísia i al Senegal. És per això que avui ens centrarem en l’abast i l’ús d’aquesta llengua a l’Àfrica.
El francès és originari d’Europa, però durant els segles XVII i XVIII es va estendre per tot el món, arran dels processos de colonització que van dur a terme França i Bèlgica. És per això que avui dia és la quarta llengua amb més parlants, més de 200 milions (algunes fonts en compten fins a 375), com ja vam explicar. La majoria (uns 115 milions) són a l’Àfrica i no en són natius, sinó que la tenen com a segon idioma, a part del que aprenen a casa.
Tot i l’altíssima diversitat lingüística que hi ha a l’Àfrica, molts països van adoptar (potser de manera no precisament voluntària) la llengua dels colonitzadors, de manera que en són molts els que segueixen parlant el que els blancs van deixar després dels processos d’independència. Francesos i belgues (però també britànics, en el cas de l’anglès) van portar al continent el seu desenvolupament, el seu sistema. Van convertir-se en amos i senyors dels països nous, i com a tals es van fer amb el control i el poder. És per això que, un cop van marxar, la llengua que parlaven va seguir ocupant les mateixes posicions.
Les funcions que té el francès no són les informals, les del dia a dia familiar (si fos així, esdevindria l’idioma matern de moltes persones). En molts casos es tracta de la llengua de l’escola, dels mitjans de comunicació i de l’administració, és a dir, la de l’alfabetització. Podríem parlar, doncs, d’una mena de diglòssia que inclou el francès i la llengua vernacular del territori. Normalment s’entén per diglòssia la situació en la qual dos dialectes d’una mateixa llengua es fan servir per a funcions marcadament separades. Un exemple és el de l’alemany, en què la varietat prestigiosa que es fa servir en registres més formals (com els esmentats més amunt) és l’estàndard, i el que es parla a un nivell informal o més familiar és el dialecte propi de cada àrea (ja us en vam fer cinc cèntims!).
Però el terme “diglòssia” també s’ha fet servir molt a Espanya per descriure la situació que durant el franquisme vivien el català, el basc i el gallec, que només es podien usar a casa i no en àmbits públics. Aquest fenomen no és necessàriament negatiu, ja que les dues varietats lingüístiques poden conviure en harmonia. El problema apareix, però, quan la forma prestigiosa pren funcions de l’altra i comença un procés de substitució.
El que és innegable és que en 32 països africans el francès té un pes notable en les funcions més elevades de la societat. Això és molt favorable pel que fa a la globalització, ja que els permet comunicar-se amb els països veïns i amb la resta del món. I també emigrar a països francòfons, on la llengua no els és un impediment. Aquest devia ser el cas de la família de les tres persones que la setmana passada van sacsejar tot el món amb els atacs a París.
Sabies que… a l’Àfrica hi ha tres criolls que es basen parcialment en el francès? Un d’ells es diu camfranglais i és una barreja de francès, d’anglès, d’un altre crioll (el pidgin camerunès) i de paraules manllevades d’altres llengües del Camerun.
Nota: recordem que SMM no emprarà cap notícia de cap mitjà d’AEDE a causa de l’aprovació de la nova llei de la propietat intel·lectual que impedeix enllaçar material dels diaris de l’associació de forma sistemàtica sense pagar. Des d’aquí, volem mostrar el nostre desacord amb la mesura imposada i, de pas, afavorir els mitjans que aposten per noves vies de difusió.
SET MIL MILIONS 
Retroenllaç: Tirotejos a Copenhaguen amb el resultat de dos morts i cinc ferits | SET MIL MILIONS
Retroenllaç: París torna a ser l’escenari d’atacs jihadistes |