Ahir, cap a les onze, un avió de la companyia Germanwings que feia la ruta Barcelona-Düsseldorf va perdre el contacte amb els radars mentre sobrevolava el sud dels Alps, a França, i es va estavellar. Totes les persones que anaven a bord han mort, aproximadament un terç de les quals sembla que són espanyoles. Avui, dimecres, segueixen les tasques de rescat, que sembla que duraran dies o setmanes.
Avui, doncs, parlarem de les llengües del país on ha tingut lloc l’accident, França. L’única que té l’estatus d’oficial a nivell nacional és el francès, encara que en realitat al país veí hi ha una diversitat lingüística fins a cert punt desconeguda.
Tots sabem que quan travessem la frontera estatal per la Jonquera, no travessem la frontera lingüística. A la zona que anomenem Catalunya Nord (comarques del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir, l’Alta Cerdanya i la Fenolleda) s’hi parla català: fins el 1663 formava part de Catalunya. Cedir aquest territori a França va ser el preu que va pagar Felip IV al Tractat dels Pirineus per poder acabar amb la Guerra dels Trenta Anys. Encara que administrativament la regió passés a mans de l’estat francès, la població hi seguia parlant català, i no va ser fins al segle XX, després de les dues guerres mundials i les polítiques de centralització (i francesització) que l’ús d’aquesta llengua va començar a disminuir notablement. Avui dia, entre el 20% i el 30% de la població nordcatalana diu que sap parlar català, però menys del 5% el fa servir habitualment.
Si seguim l’estela de les llengües romàniques, ens hem d’aturar a l’occità, que ocupa gairebé la meitat del territori francès peninsular. Ara bé, això no vol dir que se’n faci un ús freqüent, malauradament… Com passa amb el català (i, ja ho veureu, amb totes les altres llengües), en els últims cent anys ha baixat radicalment el nombre de parlants. Tot i això, encara hi ha mig milió de persones (tres, segons la Generalitat) que el parla. L’occità també és present a Catalunya: l’aranès n’és un dels dialectes. Durant l’Edat Mitjana, va ser la llengua en què s’escrivia tota la literatura al Principat, i tenia un prestigi enorme, semblant al del gallec a la resta de la Península.
Molts dels altres parlars que trobem a França també són romànics, però formen part del grup de llengües d’oïl. Se’n diuen així per la manera com expressen “sí”: oïl (en oposició a l’occità, llengua d’oc). És on classifiquem el francès, però també el való, el xampanyès, el borgonyó-morvadià, el gal·ló, el berrichon, el lorenès, el mayennais, el normand, el franc-comtès, el picard i el poiteví-saintongès. Això són moltes llengües, no?! Sí, i totes són molt minoritàries. De fet, molts parlants les consideren dialectes del francès. En realitat formen un contínuum dialectal, des del centre de França fins al nord prou distingible com perquè els experts les tractin com a llengües separades.
Les llengües “grans” també mostren contínuums. Per exemple, les diferències entre el castellà i el francès són més grans que entre el català i el francès. El desenvolupament de les llengües no és arbitrari ni aleatori. I una prova d’això és l’arpità (o francoprovençal), que es parla al nord d’on s’ha estavellat l’avió, en una mena de cercle que envolten les ciutats de Lió, Grenoble (França), Friburg (Suïssa) i la Vall d’Aosta (Itàlia). Es pot considerar una llengua a mig camí entre les d’oïl i les d’oc.
L’illa de Còrsega també és bilingüe. El francès conviu amb el cors, una llengua de la branca itàlica (molt relacionada amb l’italià i el sard) que també es parla al nord de Sardenya. Tot i que la majoria de la població corsa diu que és capaç de fer-la servir, la UNESCO considera que està en greu perill d’extinció: tan sols un 25% dels joves en tenen un coneixement sòlid.
Any 2015 després de Crist. Tota la Gàl·lia està ocupada per llengües romàniques… Tota? No! Els extrems occidentals resisteixen encara a l’invasor!
A la franja est de França, a les zones de l’Alsàcia i la Lorena, s’hi parlen llengües germàniques. Són l’alamànic, el fràncic lorenès i el frànquic. Tot i que podríem pensar que són dialectes de l’alemany actual, en realitat es tracta de llengües o dialectes dels parlars germànics antics, que han anat evolucionant i, en casos com els de França, s’han quedat en reductes amb pocs parlars.
Als extrems occidentals hi trobem dues llengües tan distants geogràficament com a nivell de parentiu lingüístic. Són el bretó i el basc. El primer és de la família cèltica (com el gaèlic irlandès) i es parla al nord-oest, a la Bretanya. Té uns 200.000 parlants i tampoc viu una situació d’esplendor. Sense un Tractat dels Pirineus pel mig, la situació del basc és semblant a la del català: es parla a les zones que limiten amb la frontera euskera de l’estat Espanyol.
Veieu, doncs, que el nombre de llengües de França és bastant generós. En tots els casos, però, aquestes llengües són ben minoritàries. Tot i que en algunes regions es fan esforços per revitalitzar-les, la realitat és bastant crua. França és un país centralista i molts (massa) parlants, tant monolingües com bilingües, consideren tot el que no és francès com un patuès, un dialecte lleig, una manera incorrecta de parlar. Res més lluny de la veritat.
Sabies que… França va firmar la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries (un tractat de la UE que té l’objectiu de protegir i promocionar les llengües més petites), però no la va ratificar? La constitució francesa ho va bloquejar, de manera que cap de les llengües d’aquest país estan sota la protecció del tractat europeu.
Nota: recordem que SMM no emprarà cap notícia de cap mitjà d’AEDE a causa de l’aprovació de la nova llei de la propietat intel·lectual que impedeix enllaçar material dels diaris de l’associació de forma sistemàtica sense pagar. Des d’aquí, volem mostrar el nostre desacord amb la mesura imposada i, de pas, afavorir els mitjans que aposten per noves vies de difusió.
SET MIL MILIONS 
Retroenllaç: Desallotjades a Itàlia centenars de persones que intentaven entrar a Europa |