El drama de les costes mediterrànies no s’atura, i és en aquesta època de l’any que gairebé cada dia rebem notícies de pasteres que arriben al sud d’Espanya i Itàlia (a Grècia també, però aquí en sentim a parlar menys). Ahir ens va arribar el cas de Ventimiglia, un municipi molt a prop de la frontera amb França. La policia ha desallotjat les persones que es refugiaven a l’escullera, i un vídeo d’aquest moment ja ha donat la volta al món.
Avui, doncs, us parlarem de la situació lingüística d’Itàlia. Com ja vam fer amb França, volem trencar el mite del país unilingüe. Ens atreviríem a dir, fins i tot, que en el cas italià aquest mite està encara més estès. Itàlia és un país de gairebé 60 milions d’habitants, dels quals gairebé tots parlen italià. Però què és, l’italià? L’italià és una llengua estesa per tota la península (i les illes que li corresponen) que tota la població parla i reconeix als mitjans de comunicació, però que no és la materna en gran part del territori.
Anem a pams. Per entendre la situació actual cal anar als orígens. La llengua que va fer servir Dante a la Divina Comèdia (durant el Renaixement) va convertir-se en el dialecte estàndard del cànon, amb la qual l’alta societat podia identificar-se. Aquest dialecte és el de la Toscana, el de Florència, i el prestigi que va adquirir llavors es va mantenir fins a la unificació. De fet, quan Itàlia encara era un grapat d’estats, el toscà ja era oficial. Però aquesta era la llengua del poder, i no la de la majoria d’habitants, que parlaven la seva varietat regional.
Igual que va passar amb el toscà (i el català, el francès o l’aragonès), a Venècia, a Sardenya, a Nàpols i a Sicília, entre altres regions, el llatí va evolucionar cap a una varietat diferenciada de les seves veïnes. Avui dia, aquests parlars regionals són el que equivocadament es coneix com a “dialetti italiani”. Heus aquí el mite de què us parlàvem al principi: aquests dialetti no són dialectes, en realitat. Són llengües plenes que no s’han desenvolupat a partir de l’italià, sinó del llatí. Algunes tenen un nivell d’intercomprensió força més baix que entre el castellà i el portuguès (a nivell oral).
On és la frontera entre dialecte i llengua? Ara no volem pas entrar en el debat etern, però en aquest cas us donarem un argument difícil de refutar: l’italià (l’estàndard, el toscà), el napolità i el sicilià pertanyen al mateix subgrup de llengües romàniques (italodàlmata), però altres llengües es classifiquen dins d’altres subgrups: gal·loitàliques (piemontès, vènet i lígur, entre d’altres) i retoromàniques (ladí i friülà, igual que el romanx, parlat a Suïssa). El sard, parlat a l’illa de Sardenya, fins i tot constitueix un subgrup per a ell mateix. Molts lingüistes la consideren la llengua romànica més conservadora, és a dir, la que té menys diferències en relació al llatí.
El problema del reconeixement de les llengües minoritàries (i, conseqüentment, minoritzades) és que desafien l’estructura d’un estat amb una mentalitat centralista poc amiga de la diversitat. Cap de les llengües que hem presentat aquí és oficial, però algunes estan reconegudes a la regió on es parlen. L’únic lloc on l’italià ha de compartir oficialitat (amb l’alemany) és a la província del Tirol del Sud, la regió alpina que pertanyia a Àustria fins la Primera Guerra Mundial. Tot i que és positiu que l’alemany estigui al mateix nivell que l’italià, és bastant irònic que aquest estatus només es reconegui en una regió annexada per un tractat de guerra, i no a les “filles legítimes” del llatí, que són tan antigues i italianes com l’italià.
La realitat lingüística d’Itàlia és encara més complexa del que us hem descrit aquí (hi ha llengües que no hem ni esmentat, com ara el català a l’Alguer). Fer servir el nom “dialectes” per descriure el que conscientment sabem que són llengües és absolutament denigrant, ja que es tracta d’una nomenclatura que automàticament la deixa per sota del que ningú dubta a anomenar “llengua”. Aquest desprestigi porta molta gent a abandonar la seva varietat, que cada any perd punts percentuals a favor de l’italià. Recordeu: dir que el que parla la majoria d’italians és un dialecte és estar d’acord amb els que afirmen que a Espanya s’hi parlen castellà “y otros dialectos”.
Sabíeu que… al sud d’Itàlia també s’hi parla grec? A la regió de Calàbria (a la punta de la bota que xuta la pilota de Sicília) queden vius dos dialectes, reminiscències de la colonització grega durant l’època bizantina. Està en perill d’extinció, però actualment encara hi ha un parell de milers de parlants.
Nota: recordem que SMM no emprarà cap notícia de cap mitjà d’AEDE a causa de l’aprovació de la nova llei de la propietat intel·lectual que impedeix enllaçar material dels diaris de l’associació de forma sistemàtica sense pagar. Des d’aquí, volem mostrar el nostre desacord amb la mesura imposada i, de pas, afavorir els mitjans que aposten per noves vies de difusió.
SET MIL MILIONS 
Retroenllaç: Ahir va ser Sant Joan! |