Dimarts al vespre, els aficionats al futbol van viure un partit d’allò més emocionant, el partit que decidiria qui és el campió absolut d’Europa. S’enfrontaven el guanyador de la Lliga de Campions (el Barça) i el guanyador de la Europa League (el Sevilla). Va guanyar el primer després de nou (!) gols i 120 minuts de partit. Tot i ser dos equips que juguen a la mateixa lliga, el partit es va disputar ben lluny: a Tblissi, la capital de Geòrgia, un país entaforat entre el mar Negre i el mar Caspi.
Per això, avui us presentarem la llengua de bona part dels espectadors del partit, el georgià, parlat per uns 4,5 milions de persones principalment a Geòrgia, però també a Rússia, l’Iran, l’Azerbaijan, els Estats Units i Israel. Està envoltat pels tres primers, i també per Armènia i Turquia, uns països amb llengües que pertanyen a dues famílies lingüístiques diferents: la indoeuropea (el rus i l’armeni) i les llengües turqueses (el turc i l’àzeri). Així, doncs, dins de quina es classifica el georgià?
A cap de les dues. El georgià pertany al grup de llengües kartvelianes, de les quals és la majoritària (i on també s’engloben el zan, l’svan i el laz, totes amb mig milió de parlants o menys). De fet, en georgià, el nom de la seva pròpia llengua és kartuli ena. Es tracta d’una família força petita, si tenim en compte que la més gran comprèn unes 1.500 llengües (nigerocongoleses) i la nostra, la indoeuropea, unes 450..!
El georgià té un tret que comparteix amb no pas gaires més llengües del món: el verb concorda amb més d’un argument. I què vol dir, això? Els arguments del verb són tot allò que té a veure amb l’acció: qui la fa (subjecte), què fa (complement directe), a qui la fa (complement indirecte). N’hi ha més, però aquests són els més bàsics. En català, el verb té una terminació que concorda tan sols el subjecte. En georgià, contràriament, els verbs tenen prefixos i sufixos que fan referència al subjecte, però també el complement directe, l’indirecte, el genitiu, el locatiu i, fins i tot, el causatiu. Vegem-ne un exemple, com si el català funcionés igual:
Compro un regal a la Maria > compr-o-cu-ta. En aquest cas, -o, -cu i -ta son sufixos inventats que corresponen a jo, un regal i a la Maria. Són sufixos, partícules enganxades al verb que en formen part, i no pas pronoms.
És a dir, un sol verb pot expressar molt més que en les llengües més properes a nosaltres. Bé, per “llengües properes” ens referim a “llengües lingüísticament properes”, perquè n’hi ha una, a uns centenars de quilòmetres de Catalunya, que també presenta aquest tret, com el georgià: es tracta del basc!
Una característica que no es repeteix en cap llengua més enllà de les de la mateixa família és l’alfabet. Si no l’heu vist mai, probablement us semblarà ben curiós. Està format per 33 caràcters, l’origen dels quals no és del tot clar. No hi ha consens sobre la data ni l’autor d’aquest alfabet, tot i que sí la majoria ho vinculen a la cristianització de Geòrgia, fet que porta a pensar que es creés entre els segles IV i V d.C.
Sabies que… els grecs i els romans anomenaven Ibèria la zona que avui dia comprèn Geòrgia i els seus voltants? Aquest nom no té res a veure amb la península Ibèrica ni els seus antics habitants. Una teoria diu que Ibèria deriva de sasper (descendents d’uns pobladors en aquella zona) > speri > hberi > iberi.
SET MIL MILIONS 