Avui és 11 de setembre, la Diada Nacional de Catalunya. Celebrem que fa 301 anys Barcelona va caure en mans de les tropes borbòniques… Només Barcelona? De fet, sí. Si ens fixem només en Catalunya, l’última ciutat a caure va ser Cardona, el 18 de setembre del 1714. I en general, la guerra de Successió no es va acabar fins un any després, el 1715, amb la capitulació de Mallorca.
Potser celebrem l’Onze de Setembre avui i no d’aquí a una setmana perquè som una mica barcelonacentristes… Sovint, en els diversos aspectes de la vida, Barcelona tendeix a ser el centre d’atenció que deixa a les fosques la resta del territori. Un exemple d’això és la llengua: hi ha molta gent que diu que, per exemple, el català d’Osona és molt pagès, que a Lleide acaben les paraules amb la e i que als mallorquins no se’ls entén. Tot i que el dialecte amb més prestigi és el central (en el qual està inclòs el barceloní), hem d’evitar riure’ns o considerar inferiors els parlars de la gent que no té la mateixa variant que nosaltres.
Un cop fet el petit apunt reivindicatiu, avui us volem parlar d’un dels aspectes més importants (i més fàcils de percebre) en la divisió dialectal del català: les vocals. La diferència entre els diferents sistemes vocàlics que hi ha en els grans dialectes es deu a l’evolució de les vocals llatines.
En concret ens fixarem en les vocals è, é i neutra, que van evolucionar d’una manera curiosa. En llatí vulgar, el so de la é (e tancada) tònica provenia d’una fusió entre la i curta i la e llarga del llatí clàssic. És a dir, les paraules pira (pera) i catena (cadena) van passar a péra i caténa en llatí vulgar (posem l’accent per marcar que és tancada, no perquè s’escrigués així). A partir d’aquí i quan el llatí es va començar a convertir en català, hi ha tres estadis d’evolució que expliquen per què en central ara diem pèra i cadèna (si sou d’aquest dialecte, no us diem encara com és en els altres per no fer spoiler, no pas per barcelonacentrisme!).
El primer estadi és el manteniment d’aquesta é en posició tònica (és la síl·laba forta). És la parada a la qual es va quedar el llatí vulgar, sí, però també la variant occidental del català, és a dir, el País Valencià i tota la meitat oest de Catalunya. Per això allà es diu péra i cadéna (evidentment, amb els canvis consonàntics corresponents al pas del llatí al català).
A tota l’altra part del territori catalanoparlant, que en aquell moment no incloïa les illes Balears, la é llatina va evolucionar un pas més. Es va convertir en el que avui anomenem neutra: pəra i cadəna (ə és el símbol fonètic de la vocal neutra). Això ens pot semblar estrany als parlants peninsulars, perquè avui dia no hi ha cap paraula en què la vocal neutra aparegui en posició tònica. Però fa vora mil anys, a la meitat est de Catalunya sí!
El 1236, uns anys després de conquerir Mallorca, va començar la repoblació de l’illa, que havia expulsat els habitants musulmans. Els repobladors venien de l’extrem nord-oriental (la zona de l’Empordà i del Rosselló, que en aquella època era un comtat català) i de l’àrea central (el comtat de Barcelona). Aquí és on hi ha la segona gran diferència vocàlica: la neutra dels nous habitants balears es va mantenir com a tal, però al Principat va tornar a evolucionar, va anar una parada més enllà i es va convertir en l’actual è. D’aquesta manera, la gran distància geogràfica (vaja, el Mediterrani) va fer que les illes no evolucionessin de la mateixa manera o, més aviat, que deixessin de fer-ho, mentre que l’actual català oriental va seguir el seu camí.
És per això que actualment trobem tres formes fonètiques diferents per a paraules com pira i catena: péra i cadéna (en el primer estadi, que coincideix amb la forma del llatí vulgar, i ara en català occidental), pəra i cadəna (en el segon estadi, que actualment es manté només a Mallorca, l’est d’Eivissa i l’oest de Menorca) i pèra i cadèna (en el tercer i últim estadi, corresponent al català occidental peninsular).
Sabies que… el balear té alguns trets del català central medieval? És per això que us hem explicat de la repoblació. Un dels casos més evidents és el de l’article salat, es i sa (el i la, respectivament), que encara es troba en alguns topònims empordanesos (especialment en noms de platges: Sa Tuna, Sa Riera), però també de ben a prop de la capital: Sant Esteve Sesrovires, Sant Joan Despí.
SET MIL MILIONS 