Avui és el dia en què els nens es desperten feliços i emocionats per obrir els regals que els han portat els Reis de l’Orient, després de veure’ls ahir al vespre a la cavalcada. Com ja vam fer l’any passat, també vam demanar als Reis que passessin pel Set mil milions i deixessin un regal per a algun dels nostres lectors. A petició seva i gràcies a la màgia de l’estrella fugaç, avui us parlarem de números. El llenguatge és un camp tan ampli que fins i tot s’escola per les matemàtiques…
En concret, en aquesta entrada volem plantejar el petit enigma dels números entre el deu i el dinou d’algunes de les llengües que ens són més properes (català, castellà, francès, italià, anglès i alemany). Fixeu-vos-hi:
| català | castellà | francès | italià | |
| 10 | deu | diez | dix | dieci |
| 11 | onze | once | onze | undici |
| 12 | dotze | doce | douze | dodici |
| 13 | tretze | trece | treize | tredici |
| 14 | catorze | catorce | quatorze | quattordici |
| 15 | quinze | quince | quinze | quindici |
| 16 | setze | dieciséis | seize | sedici |
| 17 | disset | diecisiete | dix-sept | diciasette |
| 18 | divuit | dieciocho | dix-huit | diciotto |
| 19 | dinou | diecinueve | dix-neuf | diciannove |
En aquestes quatre llengües romàniques, les paraules per designar els números entre 11 i 19 es construeixen, aparentment, de dues maneres. La primera, més transparent, consisteix simplement a unir una partícula que vol dir ‘deu’ (pot ser la paraula literal, com en francès, o una variació, com en català) al número. Així tenim disset, divuit i dinou. La segona, per als números anteriors, és una mica menys lògica. En aquest cas hi ha una sola paraula que no podem relacionar de manera tan directa amb el número al qual s’hi suma deu. Sí, tretze, catorce i quindici, per exemple, no estan gaire lluny de tres, cuatro i cinque, però la forma no és exactament igual.
Així doncs, quin cacau, no? No seria més fàcil dir diun, didós, ditrès, diquatre, dicinc? Per què hi ha aquest canvi a partir del disset (o setze, en en cas del castellà)? Doncs bé, anem a mirar l’origen de cada paraula en català (i ja ens servirà per a les altres), aviam si en podem treure l’entrellat. Les nostres paraules actuals vénen del llatí, tot i que també se’ns complica la història:
| 10 | decem |
| 11 | ūndecim |
| 12 | duodēcim |
| 13 | trēdecim |
| 14 | quattuordecim |
| 15 | quīndecim |
| 16 | sēdecim |
| 17 | septendecim |
| 18 | duodēvīgintī |
| 19 | ūndēvīgintī |
Entre l’11 i el 17, el llatí fa servir la base de 10: 1+10, 2+10, 3+10, etc. Però el 18 i el 19 canvien el mecanisme i es basen en el 20: 20-2, 20-1. Llavors com és que cap de les llengües que analitzem ho fan així?
En primer lloc, analitzem per què no diem diun, sinó onze (i els següents fins el setze). És una qüestió d’evolució fonètica. Per exemple, la forma del llatí clàssic undecim va evolucionar en undĕce, que a la vegada es va acabar convertint en les paraules actuals: onze, once, onze, undici (l’italià és la que s’assembla més al llatí). Aquesta terminació -ze o -ce que mantenim prové de -decim > -dece. I per què no va passar el mateix amb disset? És probable que simplement no s’hagin donat el mateix canvi fonètic, simplement.
Els números 18 i 19 es basaven en la resta de base 20 (20-2, 20-1) en llatí clàssic, però en una època posterior van començar a aparèixer les formes otodecim i novendecim, per analogia amb 11-17. Malgrat tot, sembla que són força rares i no es troben en gaires escrits… Tot i que no sabem com, en algun moment l’ordre dels elements de 17, 18 i 19 (i 16 en castellà) es devia invertir: en comptes de septemdecim, tenim decimseptem. I a partir d’aquí les formes van evolucionar cap a les actuals: disset, dix-huit, diciannove… i dieciséis.
En definitiva, tenim un sistema que evoluciona de manera força lògica per a 11, 12, 13, 15, 16 i 17 i un de més estrany amb 18 i 19 que s’acaba regularitzant amb una inversió d’elements que també afecta el 17 i el 16 en castellà. Déu n’hi do, oi?! Doncs un altre dia us explicarem què va passar amb les llengües germàniques…
Sabies que…el llatí no és l’única llengua que fa servir lletres del seu propi alfabet per representar els números? L’hebreu també ho fa (de fet, se’n diu alefat, no alfabet), tot i que cada vegada menys. A més, no totes les llengües tenen les mateixes xifres que nosaltres. El sistema d’escriptura àrab (amb la varietat persa), per exemple, té els seus propis símbols, així com l’amhàric, el devanagari (hindi i sànscrit, entre d’altres) o el xinès.
SET MIL MILIONS 