Aquesta setmana tornem a creuar l’Atlàntic, però aquest cop per parlar del terratrèmol de magnitud 7,8 que hi va haver dissabte passat al nord de l’Equador i que fins ara ha causat gairebé 500 morts i més de 2500 ferits. La situació ara en aquest país sud-americà és desastrosa, i el govern ja ha decretat l’estat d’excepció.
A l’Equador, l’única llengua oficial és el castellà, tot i que la Constitució diu que “el quítxua, el shuar, el tsafiki i altres idiomes ancestrals són d’ús oficial per als pobles indígenes”. L’espanyol equatorià es divideix en tres grans varietats: l’equatorial, l’andina i l’amazònica, que també arriben als països veïns. De fet, com és lògic per la quantitat de parlants que té i l’extensa àrea per on s’estén, el castellà és una llengua amb una gran diversitat de dialectes (que no sempre s’entenen entre ells: d’aquest tema ja en vam parlar en altres entrades). I d’aquests, quin és el més correcte? On es parla el millor castellà? A Valladolid, oi?
Mentida! El “millor castellà” no existeix. Molt sovint –aquí i en molts altres països– hi ha la creença que una varietat determinada d’una llengua és la més correcta, la que es parla millor, la que es percep com a més educada. En realitat, però, no és més que això, una creença. Parla millor un val·lisoletà que un gadità o un equatorià? És més respectable dir “cazar en casa” que “casar en casa” (seseo) i “cazar en caza” (ceceo)? Com és la forma correcta? La normativa? Primer de tot ens hem de plantejar què és la norma i, després, saber separar els diferents contextos en què es fa servir la llengua.
La majoria d’idiomes que ens envolten tenen una institució al darrere que en regula les característiques, és a dir, que ha redactat una sèrie de normes sobre quines són les formes correctes, les que dicten com s’ha de parlar i com s’ha d’escriure. Vaja, la tasca que duen a terme l’Institut d’Estudis Catalans o la Real Academia Española. Això és el que es coneix com a gramàtica normativa o prescriptiva. En una societat com l’actual, on el paper dels mitjans de comunicació i la globalització és tan important, és important crear un estàndard que pugui ser usat de manera més o menys general perquè tots els parlants ens entenguem i hi hagi un mínim acceptable d’uniformitat en la llengua.
Un idioma, però, va molt més enllà de la normativa. Cada varietat, que s’ha desenvolupat de manera autònoma al llarg dels segles, té les seves característiques pròpies (o compartides) que la diferencia d’altres parlars. Moltes vegades, aquests trets no coincideixen amb les regles establertes, pel simple fet que a l’hora d’inventar-se una normativa (encara que no ho sembli, és un procés del tot arbitrari) s’ha de triar una manera de dir les coses, i no una per a cada varietat. El problema apareix quan els parlants atribuïm a la varietat normativa un prestigi de sobrepassa les seves pròpies funcions i comencem a desqualificar (i titllar d'”incorrecte”) tot el que sigui diferent.
Si acceptem que a l’hora d’escriure hem de fer servir una llengua estàndard i unificada (al cap i a la fi, l’escriptura és una convenció), hem de ser conscients que la llengua oral funciona d’una manera diferent. El registre oral és el registre real (juntament amb el signat), és l’expressió natural del llenguatge humà. Per tant, hem d’anar amb compte quan titllem d’incorrecta una manera de parlar. És incorrecte dir “vem anar” en comptes de “vam anar”? Si ens cenyim a la norma, sí. Si ens cenyim a la llengua real, no. I a la televisió o la ràdio? Es transmet per un canal oral, però ens costaria d’acceptar gaires varietat dialectal…
Per tant, la distinció pertinent és la de llengua formal i no formal. En contextos relativament formals orals o escrits (publicacions, mitjans de comunicació, conferències, etc.) podem acceptar que hem de seguir unes directrius normatives. Ara bé, en la resta de contextos no cal aquesta uniformitat: es tracta de l’ús quotidià de la llengua, el dia a dia, també oral o escrit (penseu en la missatgeria instantània, els whatsapps, els xats…), que és on hem de fer servir les nostres varietats pròpies, el nostre dialecte, sense cap por a l’estigmatització.
Igual que totes les llengües són igual de vàlides, tots els dialectes són igual de vàlids per a la comunicació. Desprestigiar algú per la seva manera de parlar és caure en un error molt greu, basat tan sols en qüestions arbitràries. La diversitat lingüística és una riquesa que malauradament cada cop es perd més, a causa de la uniformització de les llengües i l’estigmatització del que teòricament no és “correcte” (és a dir, que no s’adiu a la norma). Hem d’aprendre a adequar-nos al context.
Sabies que… diumenge passat Carles Puigdemont va rebre força crítiques pel seu castellà en una entrevista a La Sexta? Un altre cas clar de desprestigi d’una varietat (la del castellà de Catalunya) parlada per una persona catalanoparlant. Per una opinió més desenvolupada, us recomanem l’article de la Marta Rojals a Vilaweb.
SET MIL MILIONS 