El dilluns vam saber que Rodrigo Duterte, l’anomenat Donald Trump filipí per les seves sortides de to, va guanyar les eleccions a la presidència de les Filipines. Allunyat de les elits de la capital, Manila, s’ha sabut guanyar la confiança dels filipins els qui, amb un 63% del vot escrutat, ja li havien otorgat el doble de vots que als seus perseguidors. Però precisament prenem el punt d’origen de la nostra entrada a Manila, on té més importància el filipí. A la resta del país no la té? Ara mirem què passa.
El filipí és un idioma malaiopolinès parlat per quaranta-cinc milions de persones… com a segona llengua, tot i que és l’oficial de les Filipines. Segurament, ens sonarà que a Filipines es parla tagàlog (o tagal) i diem que és sinònim de filipí. De fet, algunes fonts diuen que els propis filipins creuen que el filipí és tagàlog o, com a màxim, allò que es parla a la Manila amb préstecs de l’anglès. Però, realment, què és?
Resulta que a les Filipines hi ha un gran nombre de llengües (unes cent setanta d’autòctones) i, segurament lligat a la categoria aconseguida el 1935 d’estat lliure associat als Estats Units, es va voler crear, el 1937, una llengua franca per a tots els filipins. Es va basar en el tagàlog, la llengua de Manila, parlada per més de vint-i-un milions de persones… com a llengua materna, deslligada del filipí. De fet, a efectes pràctics, es parla d’una variant del tagàlog amb influències, no de l’anglès com creu la gent, sinó de les altres llengües filipines.
Com que la importància de l’idioma base és tan gran, es va posar un nom que pogués sentir-se propi qualsevol persona habitant de les Filipines: pilipino. I no, no és una errata. En un inici, el nom oficial va ser amb dues p, però va acabar derivant a la f d’origen espanyol. Com és sabut, el nom del país és en honor de Felip II, que en aquell moment (1542, durant una expedició de l’explorador Ruy López de Villalobos) era Príncep d’Astúries, i es va anomenar Felipinas. L’evolució de la e cap a i és força usual (sobretot en context d’is a la paraula), però no el de f cap a p. I és que aquest no és un fenomen de la llengua espanyola, sinó pròpia del tagàlog, que no té el fonema f. Retornant a pilipino, si es volia deslligar de la capital, era preferible agafar la influència espanyola que la del tagàlog i, per tant, anomenar-la filipí.
Ja ho veieu: una llengua nacional que ningú parla d’entrada, que no saben ben bé que existeix i que, tanmateix, és oficial. Curiós.
Sabies que… la influència espanyola encara és forta en el tagàlog? Tot i que la és cert que hi ha influència de l’anglès, no es pot negar que en paraules com kotse, balkonahe, silya… (sí, escrites així) sonen força a castellanes. Per no parlar dels números, els quals tenen una el nom originari en tagàlog i el nom prestat en castellà: sero, uno, dos, tres, kwatro, sinko, sais…
SET MIL MILIONS 