Aquest cap de setmana s’ha celebrat un dels esdeveniments televisius més importants de l’any: el festival d’Eurovisió, en el qual representants de diversos països europeus (amb l’excepció, aquest any, d’Austràlia, que d’europea en té més aviat poc) fan una demostració d’espectacle musical vist arreu del món. Enguany, la cançó guanyadora ha estat la ucraïnesa 1944, que tracta sobre la deportació de centenars de milers de tàtars crimeus durant la Segona Guerra Mundial i que és una picada d’ullet indirecta a Putin i a l’annexió de Crimea a Rússia fa dos anys. Tot i que la lletra de la cançó és pràcticament tota en anglès, hi ha una petita part cantada en tàtar de Crimea. I és precisament d’aquesta llengua que us parlarem avui.
En primer lloc, cal dir que el tàtar i el tàtar de Crimea no són la mateixa llengua. Sí, ja podrien fer servir un altre nom una mica més concret… De fet, també es coneix com a crimeà o turc de Crimea, però se sol usar la primera denominació perquè correspon amb el grup ètnic que la parla, els tàtars… de Crimea. Tot i que no són intercomprensibles, les dues llengües pertanyen a la família turquesa (que no té res a veure amb el color), la mateixa del turc i el uigur. La que ens ocupa avui, el tàtar de Crimea, té aproximadament mig milió de parlants repartits per l’ex península ucraïnesa, l’Uzbekistan, Romania i Bulgària.
Si la comparem amb moltes altres llengües del món, podria ser fàcil pensar que la situació del tàtar de Crimea és força bona: mig milió de parlants en són molts més que, per exemple, els 50 del nakkara (a Austràlia) o els 5.000 del tektitek (a Mèxic). Tot i així, per sort o per desgràcia la salut d’una llengua no només té a veure amb la quantitat de parlants que té. És un factor important, sí: per raons força òbvies no qüestionem pas la supervivència de l’àrab, l’anglès o l’alemany. El que passa és que la raó per la qual aquestes llengües, però també l’eslovè (dos milions de parlants) o l’estonià (un milió), estan més que assegurades és que tenen una organització forta al darrere, normalment un estat. Tornant unes línies més amunt: el tàtar de Crimea és una llengua amenaçada que probablement desapareixerà d’aquí a pocs anys.
En primer lloc, cal tenir en compte que va patir una diàspora important a mitjan del segle XX. Es van exportar milers i milers de persones de Crimea a altres parts de la Federació Russa, de manera que pràcticament tots van abandonar la seva llengua materna per poder viure en zones on l’idioma majoritari era un altre.
En segon lloc, i tot i que de tàtars en van quedar, a Crimea (i d’altres van acabar tornant), el fet de ser una llengua pròpia només d’un territori dins d’un estat més gran sol comportar desigualtats en les polítiques lingüístiques, de manera que no protegeix prou en els àmbits públics, especialment educació i mitjans de comunicació. D’una banda, els parlants natius tenen molt menys recursos per desenvolupar-se en la seva llengua. De l’altra, i arran d’això, la llengua majoritària adquireix un prestigi elevadíssim, en detriment de la minoritària (i minoritzada).
El desprestigi, per tant, és el que porta a la sentència de mort absoluta d’una llengua: la transmissió generacional. Un estat pot ser hostil a tot allò que no és oficial, pot prohibir i arribar a ser repressor, però fins i tot sota aquestes circumstàncies la llengua pot sobreviure, es pot seguir parlant. Penseu en el català, per exemple: durant la dictadura no se’n podia fer un ús públic, però això no va fer que en minvessin els parlants dràsticament (l’únic és que es reduïa a un àmbit d’ús domèstic), que el seguien fent servir a casa. La sentència de mort, com dèiem, arriba quan la llengua deixa de transmetre’s de pares a fills. Quan deixa d’haver-hi parlants natius. En aquest punt és quan s’activa el compte enrere d’una bomba de rellotgeria que porta només a la desaparició d’una llengua.
Evidentment tots els factors anteriors estan interrelacionats. Si les institucions protegeixen una llengua, els parlants tindran més eines per fer-la servir i adquirirà un prestigi prou important com perquè s’asseguri la transmissió generacional. Quan un estat deixa de cuidar el seu patrimoni lingüístic només contribueix a la pèrdua de diversitat i cultura. I, en el cas del tàtar de Crimea, sembla que ja no hi ha volta enrere, ja que només el parlen les generacions més grans.
Sabies que… el tàtar de Crimea se sol escriure tant en alfabet llatí com ciríl·lic? De fet, ha anat canviant durant tot el segle XX: el 1928 es va decidir fer servir el llatí, però el 1938 es va substituir pel ciríl·lic. Als anys 90 va començar a canviar al llatí un altre cop, però el procés va ser lent i no es va completar del tot… I ara que Crimea forma part de Rússia, només es permet fer servir el ciríl·lic.
SET MIL MILIONS 
Retroenllaç: Desallotogen el camp de refugiats d’Idomeni |