Ahir ens vam llevar llegint que les autoritats gregues havien començat el desallotjament d’Idomeni, el camp de refugiats informal més gran (amb més ressò mediàtic) d’Europa, on hi malviuen gairebé 10.000 persones. Grècia hi ha enviat els antiavalots per bloquejar-ne l’entrada i portar-los a un camp oficial, tot i que les ONG temen que sigui una manera de tornar molta gent al seu país i que les instal·lacions no siguin prou bones.
És per això que aquesta setmana ens tornem a centrar en el país hel·lènic, un altre cop per presentar-vos una llengua que no és el grec. Viatjarem al sud-est, on es parla arvanitika. De fet, dir que “es parla” és gairebé un eufemisme… Més endavant veurem per què.
L’arvanitika és la llengua dels arbanites, un grup ètnic descendent dels albanesos que van arribar a la Grècia actual a l’edat mitjana. En realitat és una varietat de l’albanès (una mica més de 5 milions de parlants), que a la vegada és una llengua indoeuropea però sense parentius directes amb cap altra, és a dir, forma un subgrup ella sola. Un dialecte força proper a l’arvanitika és l’arbëreshë, l’albanès que es parla a algunes zones del sud d’Itàlia.
La setmana passada parlàvem de què porta una llengua a desaparèixer: al final de tot, el factor més important és la manca de parlants natius. Doncs bé, aquest és precisament el cas de l’arvanitika. Es calcula que el parlen 30.000 i 150.000 persones, una xifra que balla tant perquè és difícil quantificar usuaris d’una llengua en una situació tan fràgil.
D’una banda, hi ha el fet que arran de la Guerra d’Independència grega (1821-1832) es va començar a forjar l’estat-nació, una ideologia que silenciava i abandonava l’existència de les diferents llengües i cultures del país. Això va fer que les minories abandonessin la seva llengua. Grècia mai ha reconegut oficialment l’arvanitika com a minoria, de manera que no ha rebut cap mena de suport institucional. De l’altra banda, quan una llengua està a punt d’extingir-se no és fàcil calcular-ne els parlants perquè molts d’ells en tenen nocions, d’altres el poden mig parlar i pocs en són usuaris amb fluïdesa. Per exemple, no és el mateix fer una enquesta preguntant “saps català?” que “tens un nivell alt i sòlid de català” o “el català és la teva llengua d’ús corrent?”.
Avui dia, doncs, només la gent gran parla arvanitika. Els joves en saben algunes paraules (segons l’autora d’aquest article, que va anar a estudiar la situació a l’illa d’Hidra, saben sobretot paraules més aviat… verdes). Com veieu, la ideologia centralista supremacista es menja a passos de gegant la gran diversitat lingüística que hi ha al món i, en concret, a Europa, un continent al qual solem relacionar una llengua per Estat. En aquest cas concret, l’arvanitika no desapareixerà del tot perquè l’albanès (nom diferent, mateixa llengua) és la llengua d’Albània, però sí que ho farà a Grècia, que perdrà una part de la seva riquesa cultural.
Sabies que… un dels signes de la decadència de l’arvanitika és el canvi intern que està patint la llengua? Tot i que té força influència grega en el vocabulari, el més preocupant és l’assimilació de l’estructura. És a dir, que faci servir estructures del grec amb paraules pròpies (“convergència estructural”), que teixeixi la llengua basant-se cada cop més en un esquelet que no és el propi. En aquest sentit, els canvis que no es veuen tan fàcilment (sintaxi, estructura) són molt més perillosos que els superficials (lèxic, paraules).
SET MIL MILIONS 