Aquest cap de setmana ha estat trist pel món de l’esport, ja que han mort dos esportistes ben estimats. Per una banda, Muhammad Ali, va morir als 74 anys a causa d’unes complicacions respiratòries i, de l’altra, Luis Salom, un jove pilot mallorquí de Moto2 va perdre la vida en un accident als segons entrenaments lliures del Gran Premi de Catalunya, al Circuit de Montmeló. Les causes encara no són clares, però ja hi ha reaccions de tot tipus als primers informes.
Montmeló és una ciutat catalana on fa milers d’anys una llengua es parlava (allí i a tants altres llocs), tot i que ara ens sigui tot un misteri: la llengua ibèrica.
Com veieu en aquest mapa, abans que els romans s’instal·lessin per la península ibèrica hi havia tot un conjunt de llengües “vivint” tranquil·lament. Una d’elles, la que avui pren el protagonisme, sabem que, com a mínim, va existir entre el segle V aC i el segle I dC, que és de quan es troben les inscripcions escrites en aquesta llengua paleohispànica (és a dir, abans de la vinguda del llatí). Tanmateix, per molt que estigués escrita en la mateixa llengua, això no vol dir que s’escrivís amb el mateix alfabet. Així doncs, tenim tres… diguem-li alfabets (ara expliquem per què) diferents.
Abans de res, però, per què “diguem-ne alfabets”? Sabem de l’existència dels alfabets (una lletra o grafema, un so vocàlic o consonàntic), dels sil·labaris (un grafema, una síl·laba), però aquí van decidir fer-ho mixt, així que tenim alguns grafemes que equivalen a síl·labes (les oclusives com p, t, k, b, d o g) i d’altres a sons aïllats (la resta de consonants i vocals). I, per acabar-ho de fer complicat, a sobre hi ha els tres diferents. Aquesta tripartició es deu a les diferents localitzacions on s’escrivia i al tipus d’escriptura. Mentre que els dos primers que veurem són signes que provenen o del tartèssic o són una evolució del fenici i del grec, el tercer prové directament del grec jònic i, per tant, no és mixte, sinó alfabètic:
- Escriptura nord-oriental: la més freqüent de les escriptures ibèriques, des del Llenguadoc fins a Alacant. Escrita majoritàriament de dreta a esquerra, aquesta escriptura té dues variants (dual i no dual), la primera de les quals diferencia amb trets als grafemes oclusius i velars sords dels sonors.
- Escriptura sud-oriental: escrita també majoritàriament de dreta a esquerra, era emprada des de València fins a Andalusia oriental.
- Escriptura grecoibèrica: molt poc utilitzada i només a la zona d’Alacant i Múrcia.
I tot i saber “llegir” les paraules en els diferents alfabets, tenim ben poques referències de “què vol dir” el que llegim. De fet, menys noms propis, números i alguna fórmula funerària (hi ha un gran nombre d’esteles funeràries que fan servir les mateixes fórmules que les esteles funeràries romanes, per influència dels invasors), la veritat és que no s’ha pogut treure l’entrellat d’aquesta llengua. Tot un autèntic galimaties, com podeu veure.
Sabies que… encara tenim restes de paraules ibèriques en català? Com és de preveure, sobretot topònims (a la zona del Pirineu, majoritàriament), però també arrels de paraules com ar- i tar–, d’on provindria la paraula tartera. Per a veure’n més possibles (ja veieu que en ibèric no podem posar la mà al foc per a res) exemples, cliqueu aquí, el treball d’Antoni Jaquemot Ballarin.
SET MIL MILIONS 
