Aquesta última setmana ha estat de les més mogudetes que hem viscut en els últims mesos en l’àmbit polític. Divendres ens llevàvem amb la notícia que al Regne Unit havia guanyat el sí al Brexit, la sortida del país de la Unió Europea. Mesos enrere ja vam parlar de la moda dels mots creuats o blend words, el fet de crear paraules noves a partir de la unió de la primera part d’una i la segona d’una altra. En aquest cas, Britain i exit. L’altre esdeveniment polític de la setmana ha estat la celebració de les eleccions al Congrés, amb uns resultats no gaire diferents dels del 20 de desembre. El Partit Popular ha tornat a guanyar les eleccions; aquest cop s’ha endut uns quants escons més que l’anterior, però segueix tenint-ho complicat per formar govern si Rajoy vol seguir sent president.
Per, d’alguna manera, homenatjar els vencedors, avui parlarem d’un concepte lingüístic poc conegut pel seu nom, però molt freqüent en la parla de la gent: l’etimologia popular.
Sabem què és l’etimologia (per als despitats: l’estudi de l’origen de les paraules), però… i popular? Molt coneguda? Que pertany al poble? De classe obrera? No ben bé. L’etimologia popular (o falsa etimologia) és un fenomen pel qual els parlants, de manera inconscient, atribuïm orígens erronis a les paraules. És a dir, ens n’inventem l’etimologia, intentem explicar d’on ve un mot a través de la semblança amb una altra paraula que pot estar-hi relacionada semànticament o fonèticament.
Un exemple molt freqüent és el que ens presenta la Viquipèdia:
Un altre exemple és melmelada (terme normatiu en català) que sembla derivar de la mel, un dels ingredients principals abans de la difusió del sucre, però que deriva de Marmelo, el nom portuguès del codony, que en canvi ha donat derivats fidels a l’origen portuguès en la majoria d’idiomes: marmalade en anglès, mermelada en castellà, marmelada en èuscar.
Això simplement és una interpretació errònia de l’origen d’una paraula, però no té cap mena d’incidència en la llengua més que una explicació graciosa equivocada.
La part més interessant del etimologia popular és que a vegades comporta innovacions lèxiques, és a dir, la creació de paraules noves. I aquí apareixen tots els exemples que segur que us sonaran. En aquest cas, el fenomen consisteix a modificar una paraula ja existent, a vegades poc transparent, a vegades difícil pel parlant, generalment una paraula molt concreta, de manera que la forma resultant és més transparent, és a dir, més fàcil de relacionar semànticament amb una altra paraula que coneixem.
Un exemple molt comú, potser el més conegut, és el de vagabundo o, passat pel filtre de l’etimologia popular, vagamundo. En aquest cas, els parlants canvien sovint la be de vagabundo per la ema i, d’aquesta manera, s’obté una paraula que a priori és més fàcil de relacionar amb el referent real. El que fem és canviar la forma de la paraula però mantenir-ne el significat. Un altre exemple, també en castellà i que està inclòs al diccionari, és el de cerrojo. La forma original era verrojo, que venia del llatí veruculum (diminutiu de vero, ‘tancament’), però per l’associació semàntica amb la funció de l’objecte (tancar, cerrar), es va canviar la ve baixa per la ce.
Un altre tipus d’etimologia popular és el que modifica el significat però no la forma. En aquest cas consisteix a donar un sentit diferent a una paraula que existeix, també per analogia amb el significat d’una altra paraula semblant. Un dels exemples més freqüents és el de miniatura. Originalment provenia de mini, un òxid (plom vermell) que es feia servir en un tipus de pintures que solien ser molt petites. Tal com ho expliquen a VerbiClara:
Sin embargo, la palabra proviene del italiano miniatura, lengua en la que significó inicialmente ‘pintado con minio’, esa pintura rojo anaranjada hecha con tetróxido de plomo que hoy se usa, sobre todo, como antioxidante. En latín, este polvo era llamado minium, mientras que miniare era ‘pintar con colores’. El participio pasivo de miniare era miniato, de donde se formó miniatura. Se trataba de pinturas de tamaño relativamente reducido, de modo que el uso popular le dio el sentido de ‘objeto pequeño’, que los diccionarios acabaron recogiendo.
Molts dels exemples d’etimologia popular estan considerats col·loquials, solen estar mal vistos i per a alguns poden indicar falta de cultura per part dels parlants. Ara bé, es tracta d’un fenomen totalment natural, l’analogia, que és la base de l’evolució de la llengua. Algunes de les paraules creades per etimologia popular estan acceptades avui dia al diccionari, com ara vagamundo i cerrojo. D’altres no (destornillarse, mondarina, esparatrapo), però això no vol dir que les persones que les fan servir siguin més estúpides; el dia que el diccionari les accepti ja veureu com ningú les jutjarà.
Sabies que… la dèria pels mots creuats va arribar a un punt màxim quan van sortir els resultats del referèndum sobre el Brexit? 😉
Rumors are here: #Brexit could be followed by Grexit, Departugal, Italeave, Czechout, Oustria, Finish, Slovakout, Latervia, and Byegium.
— Katie Jurek (@KatieJurek) 24 de juny de 2016
SET MIL MILIONS 