Ja fa dies que la companyia àrea Vueling pateix retards i cancel·lacions importants dels seus vols. La situació ha arribat a tal extrem que tant la Generalitat com el Ministeri de Foment s’han reunit amb l’aerolínia per tal de tallar d’arrel el problema. Vueling, amb seu al Prat del Llobregat, té un nom ben curiós creat a partir d’una paraula castellana i una terminació anglesa. El sentit es fa evident per a tothom, però… per què? Tenim tendència a introduir paraules o parts de paraules d’altres llengües al nostre vocabulari habitual de forma, a vegades, innecessària? Sí, i us ho demostrarem.
Com dèiem, aquest neologisme creat com a nom d’empresa prové d’un lexema o arrel castellana que el públic objectiu del producte reconeix (en aquest cas, volar a o des de l’estat espanyol), unit a una terminació gramatical de moviment verbal, és a dir, encara més acció. L’única pega és que uneix un nom amb un morfema verbal (cosa que en morfologia catalana o castellana és poc menys que impensable de fer), però segurament és d’aquells aspectes que només als qui estudiem les llengües ens grinyola.
Tot i que en aquest cas hi ha la voluntat de construir un concepte-marca a partir d’una paraula inventada, hi ha hagut algun cas míting de creació (anònima?) de paraules amb aire estranger sense una empresa al darrere. Segur que a tots ens ve al cap la paraula footing, un barbarisme barbàric en tots els sentits: vol ser anglès i no ho és. Efectivament, aquesta no és forma anglesa d’anar a córrer, sinó que és jogging, que aquí ha arribat ben poc. Qui es va inventar el terme, va seguir un estil Vueling: unir un substantiu a una terminació verbal. Segurament, en aquest cas es va fer a partir d’una paraula coneguda per la gent en una època on no vivíem amb tanta influència de l’anglès (foot – peu) i alguna cosa que sonés a anglès (o potser, qui ho va dir per primera vegada, sabia de l’existència de jogging i en va copiar la terminació). El cas és que del footing no en van derivar els footers, que podia haver estat, però del running (un pas més pels que corren, ja que ara es preparan per córrer curses) sí que n’ha derivat, innecessàriament, l’ús generalitzat de runner. Aporta més informació runner que corredor? En un sentit estricte, no, tot i que diverses paròdies ja han procurat que així sigui.
Com veiem, no és el cas del qual vam parlar fa uns temps sobre els termes informàtics, que ens vénen donats per una altra llengua. Per tant, com és que prenem un terme que no ens calia en una llengua que no ens és pròpia? La resposta, segurament, es pot resumir amb una altra d’aquestes paraules innecessàries: és més cool o, nostradament, fa més patxoca, és més guai, ens fa estar (o semblar que estem) més al dia i, per tant, tenir el sentiment de pertinença a un grup que es reconeix a partir d’aquestes paraules clau.
En definitiva, tenir followers en comptes de seguidors, crear paraules a partir de mots d’altres llengües no és una qüestió merament lingüística, sinó que va més enllà cap a una qüestió social. Penseu, però, que decidir no emprar-les també és una qüestió social.
Sabies que… el muffin no mereix estar a la llista de no necessaris? La veritat és simplement per una qüestió tècnica d’ingredients i forma no es pot considerar igual a les magdalenes, així que el gran mite de “només els que volen anar de moderns diuen muffin” és del tot incerta. Feu la cerca de muffin al Cercaterm i en treureu l’entrellat.
SET MIL MILIONS 
