El 18 de juliol de 1936 es va produir el cop d’estat que va provocar la Guerra Civil espanyola. Tres anys de batalles i morts que donaren pas a la dictadura franquista prop de quaranta anys més. Van ser anys de repressió per tot el que no seguia la línia i, per tant, també de repressió lingüística de tot el que no fos castellà. És per això que calia parlar d’alguna d’aquestes llengües que més van patir: l’aragonès.
L’aragonès és una llengua romànica parlada per unes deu mil persones (segones dades del 2007), la majoria gent gran, sobretot de les zones més pirinenques i occidentals de les províncies d’Osca i Saragossa. Però no sempre va ser així. Durant segles va ser una llengua d’importància, ja que fins al 1412 era una de les llengües d’ús de la Corona d’Aragó. Aquella parla del llatí vulgar que a partir dels segles VII i VIII es van començar a unir al substrat vascó i a fer-ne una llengua, l’aragonès medieval o navarroaragonès, va tenir el seu punt àlgid durant la Reconquesta, als segles XIII i XIV. Amb la instauració de la dinastia castellana dels Trastàmara a la Corona d’Aragó al ja mencionat 1412, però sobretot pel Decret de Nova Planta de Felip V, la salut d’aquesta llengua es va començar a debilitar. L’última estocada, tot i que no definitiva, va ser la duta a terme per la dictadura de Franco, la qual va imposar com a únic idioma en tot l’estat espanyol el castellà.
Des de llavors, hi ha hagut diverses iniciatives per revitalitzar aquesta llengua considerada en risc per la UNESCO dutes a terme per diferents associacions: l’Academia de l’Aragonés, el Consello d’a Fabla Aragonesa, la Sociedat de Lingüística Aragonesa o l’Asociación Nogará. I quines característiques té aquesta llengua per la qual s’està lluitant?
Per començar, té tres maneres d’escriure’s: totes segons el mateix alfabet (el llatí), però seguint normes diferents. La primera és l’escriptura d’Osca, sostinguda pel Consello d’a Fabla Aragonesa i majoritàriament utilitzada. L’inconvenient és que no té en compte l’etimologia de les paraules per diferenciar grafies i fa servir solucions castellanes per als grafismes. La que sí segueix l’etimologia i les normes medievals gràfiques, però el seu ús és ben minoritari és l’escriptura SLA, proposada per la Sociedat de Lingüística Aragonesa. Davant d’aquesta disputa, l’Academia de l’Aragonés va crear una nova ortografia que ha mantingut l’esperit etimològic i medieval més propi, però que també reflecteix les diferents variants dialectals. Aquesta última proposta ortogràfica té el suport de les institucions i, a més, ve de bracet d’una proposta de variant estàndard per tal d’enfortir la llengua. Però, de fet, la més recent és d’aquest mateix any i és l’anomenada Grafia Aragonesa de Compromís o GAC, proposta feta per usuaris compromesos de la llengua i intel·lectuals peocupats pel caos ortogràfic de l’aragonès. Per fer-la han pres els trets gràfics més comuns de totes les propostes.
Com hem vist, les diferents escriptures tenen a veure amb característiques lingüístiques pròpies de la llengua, però… quines són? Per exemple, la distinció etimològica de grafies com la b i la v, com tenim en català o castellà, però que en l’escriptura d’Osca es volia reduir només a b (bien, serbizio o bien, servizio). Les solucions castellanes a l’ortografia que hem comentat són referents a la grafia de ñ per la ny més semblant a l’original medieval (añada o anyada) i a les normes d’accentuació, les quals o es calquen del castellà o del català i l’occità (historia, mitolochía –amb referent castellà– o história, mitolochia –amb referent català i occità). Per últim, el reflex de les varietats dialectals es pot veure en la manera d’escriure els plurals, ja que s’utilitza tz: en aragonès en general es pronuncia com la zeta castellà [θ], però en la variant benasquesa es pronuncia [ts], per la qual cosa s’opta pel punt intermig tz. I altres característiques que no tenen conseqüències a l’hora d’optar per una escriptura o una altra és que preserva la f inicial del llatí com en català (del filium llatí, al fill català o fillo aragonès), però no en castellà (hijo) o que converteix la iod romanç en una africada palatal sorda, és a dir, del llatí medieval iuven (o juven) a l’aragonès choven (que és el català jove o el castellà joven), o gelare, que passa a chelar (gelar i helar). I tantes i tantes característiques pròpies.
Ja ho veieu, doncs, com l’aragonès, tot i estar en perill, encara té molta història per fer i moltes ganes de tirar endavant.
Sabies que… hi ha nou llengües pròpies d’Espanya que encara es parlen al territori? Sempre recordem les oficials autonòmiques (castellà, català, gallec i èuscar), potser caiem que també hi ha l’aranès i l’asturià, fins i tot l’aragonès (després d’aquesta entrada, segur), però cal que no caiguin en l’oblit, tampoc, l’extremeny i el fala. Tots aquests idiomes són part de la gran riquesa lingüística de l’estat espanyol que tantes vegades s’obvia.
SET MIL MILIONS 
