Ja fa força dies que ens llevem amb notícies tràgiques plenes de morts: Niça, Munic, Japó, Normandia… Què passa, aquest estiu? Per a l’article d’aquesta setmana ens traslladarem a un d’aquests llocs, el que ens cau més lluny, el Japó. Fa mesos us vam fer una introducció al japonès i us vam explicar els sistemes d’escriptura que fa servir, així com quatre pinzellades sobre alguns dels trets de la llengua. Avui ens posarem genealògics i intentarem esbrinar d’on ve la llengua de Son Goku, Doraemon i l’Arale. A quina família pertany? S’assembla gaire al xinès?
El japonès pertany a la família de llengües japòniques, que es divideixen en dos grups. En primer lloc, el japonès i la seva dotzena de dialectes, que són mútuament intel·ligibles. En segon lloc, les llengües ryukyuenques (parlades a les illes Ryukyu, al nord de Taiwan). Els lingüistes estan d’acord a considerar-les “independents” del japonès argüint raons científiques, tot i que la població japonesa creu que són la mateixa llengua, com a resultat d’una política molt poc amable: el govern del Japó no permet fer-les servir en l’educació. Això, com ja hem vist tantíssimes vegades, porta a l’estigmatització i, finalment, a la desaparició. Les llengües ryukyuenques han patit un retrocés importantíssim en l’ús, i avui dia només les parla la gent gran; els joves ja fan servir l’estàndard o altres dialectes del japonès amb més prestigi.
Ja veieu que ens és inevitable fer linguoresistència més sovint del que ens agradaria… Però tornem a la classificació genètica d’aquestes llengües. Ens preguntàvem més amunt si el japonès té res a veure amb el xinès: no. Pertanyen a dos grans grups diferents, encara que geogràficament no hi hagi tanta distància. Hi ha diverses teories sobre si les llengües japòniques estan relacionades amb altres famílies. De fet, una de les grans qüestions és la connexió que hi ha (si n’hi ha) amb el coreà.
Hi ha força trets comuns entre el japonès i el coreà (una morfologia aglutinativa, el mateix ordre d’elements dins de la frase, certes paraules…), i això fa que sigui una de les possibles teories sobre la filiació d’aquestes dues llengües. Si s’accepta que estan relacionades, però, s’obre la porta a considerar el japonès una llengua altaica.
De fet, aquest és un altre dels temes controvertits en la lingüística: si existeix la família altaica. És la proposta (no acceptada de manera general, però sí que bastant estesa) que uneix les llengües turqueses, les mongòliques, les manxú-tungús, les japòniques i el coreà, i es basa en una sèrie de cognats (paraules amb una base comuna que apareixen en diverses llengües; un exemple d’això és pare: padre, père, father, Vater… el mateix concepte expressat amb una forma que fa predir un origen compartit, el protoindoeuropeu).
Per tant, d’una banda es planteja la possibilitat que el japonès i el coreà estiguin emparentades. De l’altra, el fet que hi hagi una gran família lingüística (amb el protoaltaic com a llengua mare) que inclogui el coreà i, si acceptem el fet anterior, que també hi inclogui el japonès.
Aquesta és una de les teories principals pel que fa a l’origen del japonès, però no és l’única. També hi ha qui la considera una família independent (de fet, fins que no es va demostrar que les llengües ryukyuenques no eren dialectes del japonès, es considerava que era una llengua aïllada, com el basc, per exemple) o, fins i tot, que està relacionada amb el goguryeo, la llengua que es parlava a Goguryeo (Manxúria i Corea actuals) entre els segles VII i X.
Nosaltres tenim ben clar com es classifiquen les llengües que parlem, tots sabem que el català, el castellà, el francès, etc. són romàniques, vénen del llatí, que a la vegada és una llengua indoeuropea. D’aquesta classificació no n’hi ha gaires dubtes, però com veieu, no sempre és tan fàcil dir quina relació de parentesc hi ha entre els diversos parlars.
Sabies que… el japonès té un sistema molt ampli d’onomatopeies? Nosaltres tenim algunes paraules que es basen en el so que fa algun element (piular: de piu-piu, per exemple), però el japonès en fa servir moltes més. N’hi ha tants que fins i tot es classifiquen en diverses categories (segons si són produïts per éssers animats o inanimats, o si descriuen estats externs o psicològics). Per exemple, yoboyobo ni naru vol dir “coixejar” (no per una lesió, sinó per l’edat): ens podem imaginar el moviment del coixeig a la paraula “yoboyobo”, no? Un altre exemple: pinpin shite iru és ser o estar alegre… Oi que “pinpin” sona bastant feliç?
SET MIL MILIONS 