Des de fa unes setmanes seguim amb especial atenció les novetats respecte a un cas de desaparició d’una jove madrilenya a Galícia, Diana Quer, on passava les vacances amb la seva família. Llums i ombres respecte la família i el que va fer aquella nit dificulten la investigació de la policia i, a hores d’ara, continua sent una incògnita què va passar aquella nit, la de la seva desaparició.
A Galícia, doncs, i al gallec en particular, ens traslladem. De fet, a una característica molt concreta: un fenomen fonètic ben curiós com és la gheada.
El gallec, com ja vam dir en el seu moment, és un dels idiomes romànics de la península Ibèrica. Una de les característiques que separa en gallec amb el seu veí castellà (entre moltes altres) és que el castellà té el so [x] de jota o jarra, mentre que el gallec no (com succeeix també en català). Per no tenir, com en el nostre cas, no té cap aspiració (fricativa laringal sorda, per dir-ho bé) que es pugui assemblar a aquest so, com sí que succeeix en anglès en casos com hot o have. Tanmateix, sí que pot aparèixer per intercanvi: no es pronuncia la consonant velar sonora ([g]) com en guerra o gato, sinó la fricativa velar sorda [x] com en gherra o ghato transcrit, com heu pogut apreciar, com a gh (en català s’utilitza la variant kh). A més, l’intercanvi dels dos sons no és únicament davant de vocals, sinó davant de qualsevol fonema, cosa per la qual és ben reconeixible el seu ghraciñas en comptes de graciñas (gràcies). Però això en tot l’espectre de l’idioma? No. Tal com passa als còmics de l’Astèrix, una zona es resisteix a no tenir aquest so, la qual resulta ser la meitat occidental de Galícia.
Dir la meitat no és dir una zona petita, precisament, així que… com és que no ens ha arribat a les nostres oïdes? Per una banda, hem de comptar que és un fenomen en retrocés i més present en població gran i en zones rurals. A més, des de la mateixa televisió gallega s’intenta que no s’empri aquesta variant fonètica dialectal (reconeguda per la RAE) en les seves retransmissions per què en no ser la pronúncia més habitual, podria no ser entesa per la resta. Aquesta variant dialectal és acceptada de forma oral, però no escrita, últim toc per fer més impopular el seu ús.
L’origen no és ben clar, per això conviuen tres tendències hipotètiques. La primera, la substràtica, és partidària de l’ús que ja les llengües preromàniques de la zona feien d’aquest fonema. La segona, la més accepatada avui en dia, aporta la visió adstràtica, és a dir, que per influència d’una llengua que conviu en el mateix temps una vegada ja s’ha constituït el gallec, aporta per pressió aquesta fonema. La llengua en qüestió és evident que és la castellana, molt més poderosa que la gallega. Per últim, hi ha una teoria que ho explica per evolució interna del propi idioma, a causa de la lenició (debilitament) del so de la g, que s’anirà com desgastant per acabar convertint-se en aquest so.
Ja ho veieu, doncs, que les llengües són ben vives i que ens poden sorprendre en qualsevol moment.
Sabies que… un fenomen semblant a la gheada apareix en altres llengües? De fet, en italià trobem un intercanvi fonètic similar entre la consonant velar sorda [k] i l’aspiració (ja veieu que el cas és molt similar) en la seva variant toscana (curiosament, el dialecte del qual es pren l’estàndard). Així doncs, la cambra (habitació) és la hambra si parleu amb un toscà (i, de fet, amb la quantitat d’italians no toscans residents a la seva capital, Florència, teniu una manera ben senzilla de saber si us enganyen amb l’origen).
SET MIL MILIONS 
