Aquests dies hi ha rebombori als carrers i als diaris per la col·locació d’una estàtua eqüestre de Franco (sense cap, això sí) a l’esplanada del Centre Cultural del Born, a Barcelona. Després de rebre ous i pintades i que finalment la tiressin a terre, dijous al vespre l’Ajuntament va decidir retirar-la. Precisament se situava en el marc d’una exposició que pretén reflexionar sobre la impunitat del franquisme. Qui s’hi ha posicionat en contra argumenta, entre altres coses, que el Born és un lloc altament simbòlic per a la història de Catalunya, especialment per als independentistes, i que per tant no és un encert posar-hi una exposició d’aquesta temàtica.
Tot això passa mentre el Govern segueix treballant per crear les lleis de desconnexió i per, en principi, organitzar un referèndum sobre la independència cap al setembre del 2017. Si Catalunya esdevé independent, un dels temes més delicats de la nova constitució, i sobre el que caldrà anar amb molt de compte, és el de la llengua.
Com es resoldrà el tema de l’oficialitat? El català ha de ser l’única llengua oficial o ha de compartir aquest estatus amb el castellà? Aquest article estarà dividit en dues parts: a la primera presentarem els diversos models d’oficialitat que trobem al món; a la segona, plantejarem alguns arguments i preguntes que cal tenir en compte a l’hora de debatre sobre l’estatus de les llengües en una Catalunya independent.
Tots els estats tenen (o han de tenir) una llengua oficial? La majoria sí que recullen a la seva quina és la llengua o les llengües de l’Administració, però no totes. L’exemple més conegut és el dels Estats Units: ningú posa en qüestió que l’anglès sigui la llengua nacional, la del govern i totes les relacions polítiques i institucionals federals, però això no s’estableix en cap document oficial (com que és un estat federal, però, els estats sí que tenen jurisdicció sobre aquest tema i estableixen la llengua oficial).
Com els Estats Units, hi ha altres països que tenen una sola llengua oficial (de iure o de facto). Un exemple que ens cau ben a prop és el de França, un estat plurilingüe però molt unitari que deixa molt poc espai al reconeixement de les llengües que no siguin el francès (només a Còrsega el cors té una mica més de suport oficial).
Hi ha molts països (alguns aparentment monolingües) que segueixen el mateix model a nivell estatal, és a dir, d’una sola llengua oficial, però dotant d’un estatus de cooficialitat a altres llengües en unes àrees determinades. És, evidentment, el cas d’Espanya, però també de l’Argentina (hi ha dues províncies on alguna llengua indígena hi és cooficial), Itàlia (l’alemany al Tirol del Sud i el francès a la Vall d’Aosta) o Hongria (l’alemany i el romanès). També hi ha el cas en què la llengua regional és l’única oficial d’aquella zona: el grenlandès a Groenlàndia, on el 2009 el danès va perdre l’oficialitat.
Al grup anterior hi podrien entrar moltíssims països que no tenen llengües cooficials, però que sí que reconeixen llengües minoritàries o regionals. Aquí, però, ens fiquem en un àmbit més complex, ja que aquest reconeixement pot tenir efectes més o menys pràctics, en funció de la quantitat de parlants, de l’organització territorial i el poder que tinguin les regions (a Espanya és bastant alt; Itàlia és més aviat unitària), i de les ganes que tingui l’estat de fer polítiques a favor de la llengua.
Un altre model és el d’un país amb més d’una llengua oficial a nivell estatal. És a dir, com si el català, el basc i el gallec estiguessin reconeguts a la Constitució i els parlants tinguéssim el dret a fer-les servir en qualsevol institució de l’Administració espanyola. En aquest grup hi entren el Canadà (anglès i francès) i Suïssa (alemany, francès i italià; el romanx no és oficial a nivell federal), però també molts altres estats: Malta (maltès i anglès), Irlanda (gaèlic i anglès), Israel (àrab i hebreu), Nova Zelanda (maori, anglès, llengua de signes neozelandesa), Sud-àfrica (onze llengües oficials!), l’Afganistan (paixtu i dari), Finlàndia (finès i suec) o el Paraguai (guaraní i castellà).
Bèlgica, d’altra banda, no estableix cap llengua oficial a la Constitució, però sí a nivell de cada regió. Això vol dir que, al final hi ha tres llengües oficials a tot el país: el flamenc, el francès i l’alemany, que corresponen a les quatre àrees lingüístiques (Flandes, Valònia –majoritàriament francòfona però amb una petita àrea de parla alemanya—i Brusel·les, bilingüe).
Tot i que en tots aquests països totes les llengües tenen el mateix reconeixement oficial, sobre el paper, en cada cas l’estat de cadascuna varia en funció de les polítiques lingüístiques que segueixen els governs. Per exemple, al Quebec hi ha lleis que protegeixen el francès en àmbits com l’educació (per evitar que l’anglès tingui massa presència i faci desaparèixer el francès), però a Irlanda la presència real del gaèlic és força minsa.
En definitiva, hi ha diversos models d’oficialitat, cooficialitat i reconeixement de llengües, en funció de la diversitat lingüística de cada estat i, sobretot, de la voluntat de reconeixement política a nivell institucional. Aquest punt és especialment important perquè d’això en depèn l’estatus real i pràctic de cada llengua: el manteniment i la promoció d’una llengua no estan assegurats pel sol fet de gaudir d’oficialitat. Al pròxim article d’aquesta sèrie sobre sociolingüística ens fixarem en la situació del català i, en concret, de les diferents possibilitats que s’obren si Catalunya s’independitza.
Sabies que… hi ha un país on només es parla una llengua, i aquesta llengua només es parla en aquest país? És Islàndia i l’islandès!
SET MIL MILIONS 