Aquesta setmana va començar amb una altra notícia tràgica: Omar Sadiqque Mateen, un home de 29 anys, va matar 49 persones en una discoteca gai d’Orlando, a l’estat nord-americà de Florida. Les motivacions per fer-ho no eren clares: d’una banda, semblava que podia ser un acte terrorista islàmic (l’autor era musulmà i EI va reivindicar l’atac). De l’altra, tot i que alguns testimonis diuen que Mateen havia anat a aquella discoteca diverses vegades, d’altres (com el seu pare) afirmen que havia manifestat el seu odi cap als homosexuals.
Avui, per tant, creuarem l’oceà Atlàntic per parlar de la llengua majoritària d’aquest país, els Estats Units. Farem un viatge en el temps i explicarem una de les diferències més importants entre l’anglès britànic i l’americà.
Els primers colonitzadors britànics que es van establir al que ara són els Estats Units ho van fer a la Virgínia actual el 1607. Però encara no podem parlar de dialectes diferents: la llengua no canvia només pel fet de viure en un lloc o en un altre, és amb el temps que apareixen les divergències, que els parlars evolucionen.
És per això que si poguéssim agafar una màquina del temps i anar enrere quatre-cents anys, l’anglès que sentiríem al nou continent seria molt semblant al de la Gran Bretanya de l’època. Fins a principis del segle XIX no hi havia grans diferències entre el dialecte britànic i l’americà. De fet, i al contrari del que sol creure, aquest anglès de la màquina del temps s’assemblaria força més a l’americà que al britànic. Això vol dir que la varietat menys conservadora, la que ha evolucionat més en els últims anys, és l’europea. És un fenomen semblant al que ocorre en català: el dialecte balear manté trets del català medieval que al Principat van acabar evolucionant en altres formes.
Hi ha un aspecte molt concret de la fonètica (l’àmbit que presenta més variació entre dialectes de l’anglès, a part del vocabulari) que distingeix el britànic de l’americà. Es tracta de la roticitat, la pronúncia de les erres, una característica que divideix els dialectes entre ròtics i no ròtics. Fixeu-vos en les paraules hard i winter. Actualment, la varietat estàndard britànica les pronuncia “hààd” i “wínta”, és a dir, sense cap rastre de so ròtic (erra). El General American (GA, estàndard d’anglès americà), en canvi, les pronuncia amb aquesta erra tan típicament americana que en realitat no s’assembla gens a la nostra erra.
Hi ha algunes varietats britàniques que són rotacistes (a Escòcia, Irlanda i el nord d’Anglaterra), però abans del segle XIX ho eren totes. El parlar no ròtic es va originar al sud d’Anglaterra i Londres entre les classes altes i mitjanes-altes, especialment entre la gent que havia aconseguit pujar de classe social i que volia distingir-se de les capes més baixes. Era un símbol de classe, d’estatus, i és el que avui dia coneixem com a Received Pronunciation (o RP).
Aquest canvi, aquesta connotació social que es va acabar considerant la norma estàndard, no es va estendre pels Estats Units de manera general, tot i que alguns sí que van adoptar la RP per mostrar el seu estatus. Només algunes zones de la costa est amb una forta influència britànica (sobretot per les estretes relacions comercials), com ara Nova York i Boston, ho van incorporar més profundament i encara ho mantenen ara. Amb els anys i el desenvolupament dels mitjans de comunicació, però, el focus d’influència va passar de la Gran Bretanya a la costa oest i la pronúncia no ròtica es va anar abandonant.
La separació entre presència o absència de ròtiques no és l’única diferència que hi ha entre els dialectes de l’anglès, però sí una de les més significatives. Un altre dia us parlarem de per què l’ortografia és diferent a banda i banda de l’Atlàntic!
Sabies que… la pronúncia de la grafia r varia molt entre les llengües? Des del punt de vista fonètic, totes es consideren sons ròtics, però en realitat sonen i es produeixen de maneres molt diferents. Penseu en les nostres r i rr (la llengua pica contra els alvèols, la protuberància de darrere les dents), en la r del francès (que a nosaltres ens sona com una g perquè és uvular, es pronuncia amb la campaneta), la de l’anglès (que es diu retroflexa perquè per pronunciar-la cal doblegar la punta de la llegua cap enrere)…
SET MIL MILIONS 
Retroenllaç: Portugal guanya l’Eurocopa |