Diumenge passat es va jugar la final de l’Eurocopa 2016, que va enfrontar França, l’equip amfitrió, i Portugal. Tot i que semblava que s’arribaria a la tanda de penals, al final el partit es va resoldre a la pròrroga gràcies a un gol d’Éder. És la primera vegada que els lusitans guanyen una competició de futbol tan important, així que bé es mereixen que els dediquem una entrada!
El portuguès s’estén per on s’acaba Europa, però també cap al sud: un oceà enllà, és la llengua majoritària del Brasil; a més, és present al sud de l’Àfrica (a Angola, Cap Verd, Guinea-Bissau, Moçambic i São Tomé i Príncipe és oficial) i, fins i tot, al Sud-est asiàtic. Això, fruit de la colonització, fa que sigui la sisena llengua més parlada del món.
Aquesta dispersió geogràfica també té una conseqüència òbvia: l’existència de dialectes que, amb el pas dels anys, s’han anat allunyant més de la “llengua original” (que, a la vegada, també ha evolucionat). Avui ens fixarem en un aspecte concret del portuguès que presenta diferències entre els dialectes. Ho podríem anomenar “La bogeria de les erres, part 2”… Si vau llegir l’entrada sobre les erres angleses, ho entendreu!
Doncs bé, la qüestió és que la grafia <r> té un fotimer de realitzacions fonètiques diferents. Penseu en les nostres (carro, cara), però també en les de l’anglès (aquesta tan americana que et fa doblegar la llengua a California però te l’emmudeix si ets britànic estàndard), el francès (que ens sona com una ge, a nosaltres: Paggggis) o l’alemany (en realitat, semblant a la del francès, tot i que també hi ha molta variació dialectal). Des d’un punt de vista fonètic, no tenen gaire a veure les unes amb les altres. Tot i que es fiquen en la categoria de “sons ròtics”, si us hi fixeu, són sons ben diferents. Això sí, tots representen la mateixa lletra (o dígraf, en el cas de la <rr>).
En tots els dialectes del portuguès, la lletra erra (simple, <r>) es pronuncia com la nostra: es tracta d’un so en què la llengua agafa impuls i xoca contra els alvèols, aquesta muntanyeta que tenim entre les dents i el paladar. On hi ha variació és en la pronunciació del que per a nosaltres és rr: entre vocals (guerra), a inici de paraula (Rio) o a inici de síl·laba precedida de consonant (Israel). En general hi ha tres grans maneres de pronunciar-lo: com nosaltres, com una erra del francès i com una jota del castellà. Força diferents, eh!
Comencem pel que ens queda a propet. A Portugal, la pronúncia estàndard i generalitzada fins al segle XIX era com la nostra; de fet, també com la del castellà i la del gallec (cosa que no ens ha de sorprendre gens si tenim en compte el debat obert sobre si el gallec i el portuguès són dues llengües diferents o no…). Però, tal com va passar a Anglaterra cap a la mateixa època, les classes benestants de Lisboa van començar a pronunciar les erres dobles amb un so uvular (si ens posem tècnics, una fricativa uvular sonora, [ʁ], la mateixa del francès i l’alemany). I què passa sempre amb els trets característics de la població benestant…? Doncs que s’estenen fàcilment, a causa del prestigi que té aquesta classe social. Això ha fet que actualment les zones urbanes ja no pronunciïn rr (si ens tornem a posar tècnics, una vibrant alveolar, [r]); un so, però, que sí que es manté a les àrees més rurals, especialment al nord del país.
Al Brasil (recordeu l’entrada sobre els dialectes brasilers?), la distribució dels sons és diferent. La pronúncia més comuna és la d’un so gutural sord, és a dir, com una jota castellana, que pot ser més o menys forta: digueu jamón emfatitzant la jota ([χ]), naranja (sense emfatitzar res, [x]) o hobby (a l’anglesa, aquesta hac aspirada suau, [h]). Això varia en funció del parlant i de la posició dins de la paraula.
Hi ha, però, dos casos concrets dignes d’esmentar. El primer, el de Rio de Janeiro, el carioca. En aquest dialecte totes les erres (ja siguin simples o dobles) es pronuncien com la descripció anterior, com una jota castellana. Per tant, no només diuen khio (és a dir, Rio; <kh> se sol fer servir en català per transcriure aquest so, ja que per a nosaltres la lletra jota representa el so de Jaume), sinó també cokhpo per a corpo i falakh per a falar. Per tant, en carioca no hi ha cap mena de distinció fonètica entre <r> i <rr>.
El segon cas és el de la zona del sud, la més propera als països de parla castellana. Aquí s’ha mantingut la fonètica original portuguesa i més semblant a l’espanyola (és a dir, la nostra). No sabem, però, si es tracta de conservadorisme o d’influència dels veïns!
Finalment, a les antigues colònies africanes és on sí que no hi ha hagut variació pel que fa al portuguès europeu. Les conquestes es van dur a terme entre els segles XVII i XVIII, de manera que la realització de <rr> és la mateixa de les zones rurals de Portugal.
En definitiva, ja veieu que una cosa aparentment tan simple com una erra presenta una varietat gairebé infinita!
Sabies que… Portugal és un dels països amb una diversitat lingüística més baixa d’Europa (si no el que més)? Què s’hi parla, a part de portuguès? Doncs si no tenim en compte, evidentment, les llengües dels immigrants, només mirandès (un dialecte de l’asturià propi d’unes 15.000 persones a la zona fronterera entre Portugal i Zamora).
SET MIL MILIONS 